8 DE MARÇ, DIA DE LA DONA TREBALLADORA
PER LA IGUALTAT LABORAL
Aquell 1908 en que les dones es manifestaren per primer cop en protesta per les pèssimes
condicions laborals que patien queda lluny en el temps.
Però la situació de la dona treballadora quina és
avui, ben entrat el segle XXI? Amb una bretxa salarial propera al 37% que
s’incrementa amb l’edat, amb pensions que no arriben per subsistir o amb 1.410
violacions “denunciades” fins al tercer trimestre de 2019 (73 d’elles grupals) no necessitem que parlin per nosaltres,
tots els dies enfrontem l’explotació i l’opressió.
La norma és la desigualtat laboral de les
treballadores, amb una menor taxa d’activitat, una menor taxa d’ocupació, major
taxa d’atur, major taxa de temporalitat i majors taxes de parcialitat que es
tradueixen en una desigualtat salarial i major vulnerabilitat social. Patim
violència estructural pel fet de ser dones, que abasta no només les morts, sinó
també l’explotació sexual, la prostitució, la pornografia, els ventres de
lloguer, explotació laboral, matrimonis forçats, adopcions il.legals,
avortament selectiu o l’abandonament de les nenes, mendicitat forçada,
assetjament sexual i laboral i violacions.
El cim de la piràmide de càrrecs de responsabilitat
està copat majoritàriament per homes i d’aquí ve l’abús de poder que representa
l’assetjament sexual a la feina que denúncia el moviment “Me Too”.
Poder compaginar vida laboral i vida privada,
familiar, afectiva i formativa és més difícil per les dones i ara veiem que
estan de molta actualitat les persones cuidadores, gairebé totes dones, de gent gran o malalta que sofreixen un
desgast sense ser ni escoltades ni compreses o se’n fa un cruel sarcasme com
dir a la consellera empresonada, Dolors Bassa que la seva assistència a la mare
no és imprescindible perquè s’ho pot pagar. No oblidem i ja van tres anys
consecutius, les preses i exiliades polítiques.
I què dir de l’explotació de les “quelis” mal
pagades. Quants homes fan llits i
habitacions d’hotel a preu fet? Molt pocs, perquè no aguanten la pressió. I així podríem seguir...
El dia de la dona treballadora no és una diada pel
record és una diada per la reivindicació i per sobretot cridar ben alt i fort AQUÍ ESTEM I SEGUIM EXIGINT LA IGUALTAT
LABORAL. Queda molt camí per recórrer i molta lluita per no recular. El
masclisme, ara, aparentant ser políticament correcte, s’ha d’acabar.